Les nostres aueles i els nostres carrers

Ara que ha faltat Rosa, l'auela de la meua amiga i cosina Ana, m'he parat a pensar en el paper de les aueles de les nostres amigues en les nostres vides. Des del silenci i la discreció més absoluta, per a les que ens hem criat a pobles xicotets les aueles de les amigues formen part del nostre imaginari des que vàrem nàixer. Rosa, a més, era també veïna del carrer (ha viscut sempre a tres cases de la meua), i sense ser-ne conscient he crescut amb la seua presència constant, últimament sempre de la mà de la seua filla, ma tia Rosa, qui tant l'ha cuidada fins el final dels seus dies (capítol a part podríem dedicar a les dones cuidadores dels nostres pobles). Hui he recordat, també, que quan va morir m'auela Remedios (jo tenia 9 anys?) els meus pares em van portar amb Rosa perquè ella se'n fera càrrec mentre la vetlaven.

És inevitable, cada vegada que mor algú al carrer, pensar en quanta gent gran queda, quines edats i dolències tenen, recordar els que també han format part d'eixe imaginari i ja no estan: la tia Amparo, Maria, Pura, Pasqual, Salvador, el tio Pepe, Benjamín, Ramón...

Fa només uns anys, potser una dècada, una nit d'estiu com la de hui al carrer València de Sella (el meu) es formaven diversos rogles de gent major prenent la fresca amb les seues cadires en un lloc que reservaven durant tot el dia entre els cotxes que aparcaven al carrer (que abans no eren tants com ara). He conegut eixa imatge durant tota la meua infància, quan les xiquetes i xiquets eixíem al carrer a jugar mentre els grans xarraven, i en l'adolescència, quan ens passejàvem pel poble i anàvem saludant els diferents grups de veïns (cadascú tenia el seu i estranyament canviaven de cercle).

Ara, no sé des de quan, però aquests rogles han deixat d'existir. Els que encara hi viuen (Maria Bota i Pepito, el tio Paco, Pepica, Maria la de Benjamín...) roden els 90 anys i ja no ixen al carrer a prendre la fresca, i els que els segueixen (la generació dels meus pares), d'una banda són pocs al carrer, i d'una altra no han seguit aquest costum comunitari.

Tornant a les aueles (i auelos) de les amigues, hui, després d'acomiadar a Rosa en una plaça plena de gom a gom, fèiem recompte que, al meu grup de col·legues, només ens queda un auelo. La resta, s'han mort tots. Els dos meus que quedaven ho van fer l'any passat, i si la seua marxa ja em va fer molt conscient del pas del temps, pensar que al que per a mi és el meu grup d'amigues "jovenetes" ja no ens queden quasi àvies, me'n fa encara més. Sabem que és normal que la gent amb més de 90 anys vaja deixant aquest trosset de terra, però no deixa de ser impactant veure com es transforma la geografia humana del teu voltant, com es desdibuixen les constel·lacions de persones que han sigut part del teu espai vital, alhora que n'apareixen de noves, com les besnétes de Rosa jugant amb la meua filla al trosset de carrer que ens ha vist créixer a Ana i a mi. I diria que seguir jugant al carrer amb les nostres filles és un bon homenatge dels que els podem fer a les persones velles estimades que, com Rosa, tant l'han trepitjat i ja no ho faran més.